‘Set campanars’, de Sara Baume: una novel·la de la contemplació

Només són vint pàgines, però la segona part de Cap al far de Virginia Woolf conté una de les gran proeses de la literatura universal: quan, a la fi de les vacances, la casa on estiuegen els Ramsay queda tancada, Woolf en descriu els objectes i la reacció que experimenten davant la meteorologia de l’exterior... És una proesa literària perquè, inspirada per la pintura impressionista, inventa una manera de narrar pròpia i satisfà el desig de captar el pas del temps.

La novel·la de Sara Baume Set campanars vol expandir aquell desig i constatar el pas dels anys amb l’enumeració dels objectes que ens envolten. En l’argument de Baume, ens interessem per la vida d’una parella de dublinesos que s’instal·la a la costa en una casa rònega i aïllada. Com a bons neorurals, la Bell i en Sigh descobreixen una font de plaer en la nova pau que els envolta i la “visió canviant del camp”. A tocar de la natura, el cel està més present perquè no has de vigilar semàfors, i el clima és en primer pla perquè no et pots aixoplugar a l’entrada d’un cinema. A banda del gaudi que aquest canvi vital els provoca, de la parella en sabem ben poc. En aparença no hi ha tendresa, ni libido, ni convergència ideològica matrimonial (tampoc conflicte) però cada dia s’assemblen més l’un a l’altre, físicament, i si més no coincideixen en la seva felicitat misantropa: traslladar-se els ha fet experts en l’iració de les flors i els ocells que marquen el rellotge estacional i amb això en tenen prou, no enyoren el tracte amb els amics i familiars.

Baume s’ha decidit per una literatura de l’observació que, vivint en un estranyament continu, dona uns paràgrafs afinadíssims: “L’aranya que vivia als barrots buits del reixat no feia mai una teranyina si bufava el vent o plovia; només si hi havia calma o boira; quan el remugament de les vaques era el so més fort de la nit, quan el fregadís de la guilla entre les ortigues era eixordador, i al matí, si es parava l’orella, se sentia ascendir el sol amb un lleu xerric”. La novel·la s’organitza en vinyetes similars; descriuen costums i rutines sense aturar-se en escenes massa concretes que repercutiran en escenes posteriors (hi ha poques accions perfetes, molts verbs imperfets, això ens diu alguna cosa d’aquest llibre). Moltes de les vinyetes són precioses, prodigis de l’observació amb imatges que se’ns graven (com la vaca morta atrapada a la pala de l’excavadora). L’escriptura de Baume posa els sentits en alerta i celebra els detalls del present, o sigui que equival a voltar pel prat i menjar-te els psilocybes que neixen a les tifes de vaca; quan la droga et puja, et meravella la miríada d’estímuls que t’envolta. Amb una dosi alta de bolets màgics l’experiència és religio­sa al cent per cent, però en un llibre (si no ets Cartarescu o Santa Hildegarda) fa menys impressió tot.

Simplificant l’espectre lector, és possible que la novel·la en trobi de dues menes: per a alguns transmet veracitat i senzillesa vital i en cada fragment s’hi llegeix un epigrama entre burleta i revelador; per a d’altres Set campanars transmet la mala sensació que Baume ha produït aquella literatura que escrius quan et bequen i et trasllades a una caseta solitària i això és tot el que tens a l’abast.

Set campanars 

Sara Baume 
Traducció de Marta Pera Cucurell
Les Hores. 224 pàgines. 20,50 euros